Extret de la revista l'Altaveu, Octubre 2001. Salvador Figueres i Marta Colomé.

Breda té una arrelada tradició futbolística. El futbol, esport d’origen britànic, va arribar a Catalunya a finals del segle XIX. Pocs anys després, ja hi havia aficionats al nostre poble. Van constituir el Club Ibèric, el primer de què es té constància, i des de llavors, de forma quasi ininterrompuda, hi ha hagut equips de futbol a Breda. Els anys de la postguerra van ser difícils, però la voluntat i l’esforç d’alguns bredencs van fer possible crear la Unió Esportiva Breda el 1954 i mantenir-la com una de les entitats més actives de la vila fins als nostres dies. Aquest article, fruit d’una conversa amb Rogeli Argemí, parla dels antecedents i els orígens de la Unió Esportiva Breda.

El Club Ibèric el van crear un grup de joves de la vila la temporada 1912-1913. Hi jugaven cinc nois de la família Saurí, tres de la Callís i dos de la família Argemí. “Hi va jugar també en Josep Aragay, en Josep Oriol i un noi que li deien Regiro, que es deia Sánchez, i que el van matar a la retirada de la guerra civil. Això era el Club Ibèric, que tenia el camp al darrere de Cal Ferreric”. Així ho explica Rogeli Argemí Fuster que, per la seva afició al futbol, ha recollit la memòria d’aquest esport a Breda.

Cal destacar que un jugador del primer equip del Barça, en Llobet, que passava els estius a Breda, havia jugat com a reforç amb l’Ibèric. D’aquesta època, es conserva una copa que va guanyar l’equip i que porta el nom d’Alfons XIII.

Uns anys més tard, es va fundar el Club Olímpic. Va ser una iniciativa dels joves que anaven al Centro. En aquell temps, hi havia al poble dos centres socials, el Casino, que reunia els joves de tendència política de dretes, i Can Cuera, o el Centro, que reunia els d’esquerres. L’Olímpic ja jugava al Camp de Futbol Vell.

Després d’uns anys de decadència d’aquest esport, els dos centres socials, que en temps de la República es deien Centre Popular Republicà i Ateneu Republicà, es van posar d’acord per crear un nou equip. Era la temporada 1933-1934 i el nou club es va dir Futbol Club Breda.

La guerra civil va interrompre la pràctica del futbol i les condicions de la postguerra van fer difícil la represa: molts joves en edat de jugar van haver de marxar a fer un llarg servei militar i no hi havia diners ni per comprar les sabates dels jugadors. Però poc a poc va tornar a sorgir un nou equip, en el qual jugaven junts nois de diverses edats. També hi havia jugadors d’altres indrets, de Barcelona o de Girona. “Venien a jugar a canvi d’una coixinera de patates, mitja coixinera de castanyes o de mongetes, el dinar i les despeses pagades”, explica Argemí.

Però aquest equip, amb tantes dificultats, també va anar de baixa. Per això, el vicari Mossèn Pere “Petit” va formar, a l’empar de les Joventuts d’Acció Catòlica, un equip infantil, on jugaven nois de fins a 17 i 18 anys. No hi havia, però, socis que paguessin quotes i, per tant, hi havia despeses i no es generaven ingressos. Això va fer difícil el seu manteniment. Els més joves hi continuaven jugant, però els més grans marxaven a jugar a equips d’altres pobles.

En aquest context, l’any 1954, es va fundar la Unión Deportiva Bredense. Els impulsors van ser Josep Regàs Campeny (en “Pitu”) i Fèlix Herce que, amb alguns joves de Breda, van tornar a posar en marxar un equip que feia partits amistosos amb equips de pobles de la rodalia.“Un dia em van venir a veure a casa i em van dir que m’havien nomenat president del club”, explica Rogeli Argemí. “Em van dir que ja havien comprat els equips a Deportes Mariano Martín, a la Plaça Urquinaona, i que els estaven pagant a terminis. Jo els vaig dir que ja que m’havien nomenat president, ho acceptava amb goig i que havíem de fer una reunió de la junta”.

Rogeli Argemí va ser president de la UE Breda durant dos anys. En aquest temps, la junta de l’entitat va estar formada per Josep Regàs Campeny, Emerio Llorenç, Lluís Barrachina, Ignasi Cortina, Salvador Buch -que també feia de porter en l’equip-, Francesc Bonjonch, Lluís Clopes, Santiago Miquel -que en va ser molts anys el secretari-, Francesc Centoral -que n’era el delegat- i altres “que em sap greu no recordar”, diu Argemí.

Les primeres reunions les feien al Bar Montseny i l’equip jugava al Camp de Futbol Vell, que era propietat del que llavors era alcalde de Breda, Salvador Batlle. Per jugar-hi havien de pagar lloguer i no comptaven amb cap subvenció de l’Ajuntament. L’entitat s’autofinançava amb les quotes dels socis. Després, el local social va ser al Cercle Bredenc.

“Per poder jugar ens vam haver d’apuntar a Educación y Descanso i ens van incloure en un torneig amb els equips de Vallgorguina, Gualba, La Batllòria, Sant Celoni, Llinars i altres pobles del Vallès. Mentre jo en vaig ser president, el Breda no va perdre cap partit oficial fora de casa”.

“El segon any ja vam participar en un torneig de més prestigi. Vam arribar a l’últim partit, que era a Sant Celoni, sent campions. Per això vaig dir a l’alcalde que quan tornéssim a Breda, ens havia de rebre a l’Ajuntament”, recorda Argemí. Però quan van arribar a Breda, no només van tenir una recepció oficial, sinó que la gent els esperava a l’entrada del poble per rebre els jugadors i acompanyar-los en una improvisada cercavila fins a l’Ajuntament.

En aquests dos anys, es van construir els vestidors del camp de futbol, sense cap subvenció. “En Joan Riera Suriñà, constructor, ens va fer les casetes un metre més grans i aquest metre era de regal”, explica Rogeli Argemí. “Les bigues per aguantar la teulada les va regalar l’empresa de fustes Mongé, de l’Estació. Els bancs dels vestidors i les porteries els va fer de franc la Hispano Sudamericana. Les portes les van fer a Can Sibina amb els taulons de cirerer que va regalar la família Callís. En Tomàs de Ca la Paula, que tenia una fàbrica de rajols al costat de Can Rafaló, va donar els totxos... I, a més, hi va haver donatius”.

També en aquests anys es va aplanar el terreny de joc, que tenia 1,20 m. de desnivell entre una punta i l’altra. Es va construir, a més, una muralla a la banda de la carretera del cementiri i es van plantar arbres a la banda de la Carretera Fonda, perquè la gent no pogués veure el partit sense pagar. Tot, només amb les quotes dels socis i la col·laboració desinteressada de molts bredencs.

“La gent venia i et deia «compta amb mi». En Narcís Hernández es va oferir per portar la farmaciola i fer de massatgista. En Fèlix Herce era l’entrenador. En Narcís Cruells feia de taquiller... Tothom s’oferia voluntari i ningú no cobrava ni un ral”, explica Argemí.

També hi va haver ocasió per a la solidaritat. I és que en un partit amb el Cardedeu, un jugador del Breda va quedar greument lesionat. “El defensa central del Cardedeu li va trencar la cama a en Francesc Planas. Com que en Planas feia d’oller i amb la cama trencada no podia treballar, vam proposar que tots els socis paguessin la quota mensual doble perquè ell cobrés un jornal tot el temps que no pogués treballar”. I així es va fer. Tots els socis, menys dos, van pagar el doble durant nou mesos.

El 1956, Rogeli Argemí va deixar el càrrec de president del club. El va succeir Lluís Barrachina. Des de llavors, han estat moltes les juntes, molts els jugadors, els socis, els aficionats i els èxits esportius que han anat construint el que avui és la UE Breda, una entitat activa que fomenta l’esport entre els més joves.

Rebuda a l’Ajuntament. L’equip va ser rebut per les autoritats de la vila el 1956 després d’haver guanyat el torneig en què participava.

Una de les primeres aliniacions: Joan Gual, Jaume Fugarolas, Salvador Vives, Esteve Rosell, Josep Grèbol, Josep Graupera, Joan Rosell, Joan Castanyer, Joan Vilamala, Josep Ferrer i Josep Benavente.

D’esquerra a dreta començant per dalt: Joan Fugarolas, Joan Gual, Salvador Buch, Rogeli Argemí, Jaume Fugarolas, Vicenç Miralles, Esteve Rosell, Josep Grèbol, Josep Graupera, Emerio Llorenç, Joan Castanyer, Gerard Prat, Francesc Planas, Josep Regàs. I ajupits: Josep Xamaní, Josep Safont, Joan Rosell, Joan Vilamala, Antoni Roca, Joan Planas, Joaquim Viure, Lluís Clopes i Santiago Miquel.

Un sopar de la primera junta al Bar Montseny. D’esquerra a dreta: Lluís Barrachina, Ignasi Cortina, Emerio Llorenç, Josep Regàs, Rogeli Argemí, Santiago Miquel, Lluís Clopes, Fèlix Herce, Salvador Buch. I en primer pla, Francesc Centoral, Josep Illa i Tomàs Moretonas, que feia d’arbitre.